TEXTOS UNITAT 12

1.

“Els moviments totalitaris són organitzacions de masses d'individus atomitzats i aïllats. En comparació de tots els altres partits i moviments, la seva característica externa més pregona és l’exigència d'una lleial tat total, sense restriccions, in condicional i inalterable del membre individual. Aquesta exigència es formula pels dirigents dels moviments totalitaris fins i tot abans de la seva arribada al poder. Precedeix usualment l’organització total del país sota el seu domini i es dedueix de l'afirmació de les seves ideologies segons la qual aquesta organització abraçarà quan pertoqui tota la raça humana.”

H. Arendt, Els orígens del totalitarisme

2.

«Tanmateix, de totes tres, l’acció és la que té la connexió més estreta amb la condició humana de la natalitat; el nou inici inherent al fet de néixer es pot fer sentir en el món precisament perquè el nouvingut posseeix la capacitat de començar quelcom nou, és a dir, actuar. També és cert que, en aquest sentit d’iniciativa, un element d’acció i, per tant, de natalitat, és intrínsec a totes les activitats humanes. Però a més a més, com que l’acció és l’activitat política per excel·lència, la natalitat –i no pas la mortalitat– pot ser la categoria central del pensament polític diferenciat del metafísic.»

H. Arendt: Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal

3.

«Amb el terme vita activa, em proposo designar tres activitats humanes fonamentals: el treball, l’obra i l’acció. Totes tres són fonamentals perquè cadascuna d’elles correspon a una de les condicions bàsiques sota les quals li ha estat donada a l’home la vida a la Terra.

El treball és l’activitat que correspon al procés biològic del cos humà. El seu creixement espontani, el metabolisme i el decaïment final estan lligats a les necessitats vitals produïdes i facilitades, en el procés vital, pel treball. La condició humana del treball és la vida mateixa.

L’obra és l’activitat que correspon a tot allò que l’existència humana no té d’ estrictament natural, o sigui, a tot allò que no està immers i que tampoc no es veu compensat pel sempre recurrent cicle de la vida. L’obra proporciona un món “artificial” de coses, el qual es ben diferent dels seus contorns naturals. A l’interior de les seves fronteres, s’hi allotja cada vida individual, mentre que aquest món en si mateix està cridat a transcendir-les i sobreviure a totes elles. La condició humana de l’obra és la mundanitat.

L’acció és l’única activitat que es realitza directament entre els homes, sense la mediació de les coses o la matèria. Aquesta darrera activitat correspon a la condició humana de la pluralitat, al fet que els homes, no pas l’Home, viuen sobre la Terra i habiten el món. I si bé és cert que tots els aspectes de la condició humana estan d’una manera o altra relacionats amb la política, la pluralitat mateixa és justament la condició –no només la conditio sine qua non, sinó també la conditio per quam– de tota vida política. [...] La pluralitat és la condició de l’acció humana perquè tots nosaltres som el mateix, a saber, humans, però ho som d’una manera en què ningú no és mai exactament igual que qualsevol altre que hagi viscut, visqui o hagi de viure en el futur.

Totes tres activitats i les seves corresponents condicions estan íntimament connectades amb la condició més general de l’existència humana: naixement i mort, natalitat i mortalitat.»

H. Arendt: La condició humana

TEXTOS UNITAT 11

1.

“...Heràclit va refusar el testimoni dels sentits perquè mostraven les coses com si tinguessin durada i

unitat (...) Però tindrà eternament raó en dir que l’ésser és una ficció buida. El món “aparent” és l’únic existent: el “món veritable” no és més que un afegit mentider”.

NIETZSCHE: El crepuscle dels ídols.

- Per què afirma Nietzsche que el “món veritable no és més que un afegit mentider”?

2.

“...La fe cristiana és, des del principi, sacrifici de tota llibertat, de tot orgull, de tota autocertesa de l’esperit; és alhora submissió i befa de si mateix, mutilació de si mateix. Hi ha crueltat i hi ha fenicisme religiós en aquesta fe, exigida a una consciència reblanida, complexa i molt aviciada: el seu pressupòsit és que la submissió de l’esperit produeix un dolor indescriptible, que tot el passat i tots els hàbits d’aital esperit s’oposen a aquest absurdissimum [cosa totalment absurda] que li és presentat com a “fe” (...)

Allò que ens deixa meravellats en la religiositat dels grecs antics és la indòmita plenitud d’agraïment que hi brolla: -és una mena molt aristocràtica d’home la que adopta aquesta actitud davant de la natura i davant de la vida!- Més endavant, quan la plebs assoleix la preponderància a Grècia, hi prolifera el temor també

en la religió; i el Cristianisme s’estava preparant.

NIETZSCHE: Més enllà del bé i del mal.

- Quines diferències assenyala Nietzsche entre la fe cristiana i la religiositat dels antics grecs?

3.

“...Déu ha mort! Déu és mort! I nosaltres l’hem matat! Com podrem consolar-nos els assassins més assassins de tots els assassins? Allò de més sant i de més poderós que el món posseïa fins ara s’ha dessagnat sota els nostres ganivets. Qui pot netejar-nos aquesta sang? Quines cerimònies expiatòries o quins jocs sagrats haurem d’inventar? No ens supera la grandesa d’aquest fet? No hauríem de convertir-nos en déus nosaltres mateixos, només per semblar-ne dignes? No hi ha hagut mai un fet més gran i tots els qui neixin després de nosaltres pertanyeran a una història superior a tota la història precedent, a causa d’aquest fet.

NIETZSCHE: La Gaia ciència.

- Quin significat tenen les preguntes que sorgeixen just després de “la mort de Déu”?

4.

El Nihilisme

“...Una vegada admesos aquests dos fets, que l’esdevenir no té cap objectiu i que no està dirigit per cap unitat global en la qual l’individu es pugui sumir completament com a element d’un valor suprem, queda una escapatòria possible: condemnar per il·lusori tot aquest món que l’esdevenir i inventar un món situat més enllà, que seria el món veritable.

Però en el moment en què l’home descobreix que aquest món només està edificat damunt de les seves necessitats psicològiques i que no hi ha cap fonament per creure-hi, comença a prendre cos la darrera forma del nihilisme que implica la negació del món metafísic i impedeix creure en un món veritable.

Arribats a aquest estadi, es reconeix que la realitat de l’esdevenir és l’única realitat i es prohibeixen tots els camins alternatius que puguin conduir a la creença en altres móns i en falsos déus.

NIETZSCHE: La voluntat de poder.

- En què consisteix el Nihilisme segons aquest text?

- Quines conseqüències es deriven del Nihilisme per a la humanitat?

5.

Apol·lo i Dionís

“Fins ara hem estat considerant el que és apol·lini i la seva antítesi, el que és dionisíac, potències artístiques que brollen de la naturalesa mateixa, sense mediació de l’artista humà, i en les quals troben satisfacció per primera vegada i per via directa els instints artístics d’aquella: d’una banda, com a món d’imatges del somni, la perfecció del qual no manté cap connexió amb l’altura intel·lectual o amb la cultura artística de l’home individual; d’altra banda, com a realitat embriagada, la qual, al seu torn, no presta atenció a aquest home, sinó que fins i tot intenta anihilar l’individu i redimir-lo per mitjà d’un sentiment místic d’unitat. Respecte d’aquests estats místics immediats de la naturalesa, tot artista és un “imitador” i, certament, o un artista apol·lini del somni o un artista dionisíac de l’embriaguesa o, en fi –com, per exemple, en la tragèdia grega -, alhora un artista del somni i un artista de l’embriaguesa dionisíaca i en l’ autoalienació mística, es prosterna solitari i apartat dels cors entusiastes, i al qual aleshores es fa manifest, a través de l’influx apol·lini del somni, el seu estat, és a dir, la seva unitat amb el fons més íntim del món, en una imatge onírica simbòlica.”

F. NIETZSCHE: El nacimiento de la tragedi

a,2. ( traducció )

6.

El superhome

“Zaratustra parlà així a la gent:

Jo us predico el superhome. L’home és quelcom que ha de ser superat. Què heu de fer per supe

rar-lo? Fins ara tots els éssers han creat alguna cosa que els supera: i vosaltres voleu ser el reflux d’aquesta gran

ma

rea i recular fins a la bèstia en comptes de superar l’home? Què és el simi per a l’home? Una riallada o una vergonya do

lorosa. I precisament això ha de ser l’home per al superhome: una riallada o una vergonya dolorosa. Heu seguit e

l camí des del cuc fins a l’home i encara en vosaltres hi ha moltes coses que continuen essent cuc. Antany fóreu

simis i ara l’home és encara més simi que qualsevol simi. Però el més savi de vosaltres és també un conflicte, un híbrid mig planta, mig fantasma. Però potser us dic que us torneu fantasmes o plantes?

Mireu, jo us predico el superhome! El superhome és el sentit de la terra. Que la vostra voluntat digui: sia el superhome el sentit de la terra! Jo us conjuro, germans meus, que resteu fidels a la terra i que no us cregueu aquells que parlen d’esperances sobreterrenals! Són gent que emmetzinen, tant si ho saben com si no. Són gent que menyspreen la vida, són gent que agonitzen, que s’han emmetzinat ells mateixos; la terra ja n’està tipa: tant de bo se’n perdi la mena!

Antany, ultratjar Déu era l’ultratge més gros; però Déu ha mort, i amb Ell han mort també aquests ultratjadors. Ara la cosa més horrorosa és ultratjar la terra i estimar les entranyes de l’inescrutable més que no pas el sentit de la terra!

Antany l’ànima mirava el cos amb menyspreu: i llavors aquest menyspreu era la cosa més elevada: -ella volia el cos magre, lleig, famèlic. Així pensava escapar- se del cos i de la terra. Oh! Aquesta ànima com n’era, de magra, lletja i famèlica: i la crueltat era la voluptat d’aquesta ànima!”

F. NIETZSCHE: Així parlà Zaratustra.

7.

La inversió dels valors

“-Vol algú mirar cap avall i contemplar el misteri de com es fabriquen els ideals a la terra? Qui té valor per a fer-ho...? Esplèndid! Aquí la mirada s’obre vers aquest obrador fosc. Espereu una mica, senyor Indiscret i Temerari. Els vostres ulls han d’acostumar-se a aquesta llum falsa que s’irisa...

- No veig res, però sento molt millor. Es tracta d’un murmuri i d’un xiuxiueig cauts, malignes, suaus, que provenen de tots els angles i de tots els racons. Em sembla que hom diu mentides. Una suavitat dolça s’enganxa a cada so. No hi ha dubte que la feblesa ha de convertir-se fal·laçment en mèrit i guany. És exactament tal com vós heu dit.

- Endavant!

- I la impotència que no es rescabala es converteix en “bondat”, la baixesa plena de temença, en “humilitat”, la submissió a aquells qui s’odia, en “obediència” (és a dir, obediència a un del qual diuen que mana i determina aquesta submissió, a un que anomenem Déu). Allò que és inofensiu en el feble, la mateixa covardia, que en té molta, la seva actitud d’esperar a la porta, la seva actitud d’haver d’esperar necessàriament, rep aquí un bon nom: el de “paciència”, i s’anomena també la virtut. El fet de no poder venjar-se s’anomena no voler venjar-se i fins i tot potser perdó. [...] Una atmosfera dolenta! Em fa l’efecte que aquest obrador on es fabriquen ideals put a mentides manifestes.

-[...] Si haguéssiu de refiar-vos únicament de les seves paraules, sospitaríeu que us trobeu enmig dels homes del ressentiment?”

F. NIETZSCHE: La genealogia de la moral.

8.

“ Què és llavors la veritat? Una host en moviment de metàfores, metonímies, antropomorfismes, comptat i debatut, una suma de relacions humanes que han estat realçades, extrapolades i adornades poètica i retòricament i que, després d'un perllongat ús, un poble considera ferms, canòniques i vinculants; les veritats són il·lusions de les quals s'ha oblidat que ho són; metàfores que s'han tornat gastades i sense força sensible, monedes que han perdut la seva encunyat i no són ara ja considerades com monedes, sinó com metall. No sabem encara d' on procedeix l' impuls cap a la veritat, doncs fins a ara solament hem parat esment al compromís que la societat establix per a existir: ser veraç, és a dir, utilitzar les metàfores usuals; per tant, solament hem parat esment, dit en termes morals, al compromís de mentir d'acord amb una convenció ferma, mentir gregàriament, d'acord amb un estil vinculant per a tots. Certament, l'home s'oblida que la seva situació és aquesta; per tant, menteix de la manera assenyalada inconscientment i en virtut d'hàbits seculars ?i precisament en virtut d'aquesta inconsciència, precisament en virtut d'aquest oblit, adquireix el sentiment de la veritat?.

F. Nietzsche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral

TEXTOS UNITAT 10

1.

“...Els romàntics no desitjaven la pau i la quietud, sinó una vida individual vigorosa i apassionada. No tenien cap simpatia per l’industrialisme perquè era lleig, perquè la recerca de diners els semblava indigna d’una ànima immortal i perquè el creixement de les modernes organitzacions econòmiques interferia la llibertat individual. En el període postrevolucionari es van anar implicant en la política, gradualment, pel nacionalisme: cada nació s’havia adonat que tenia una ànima

incorpòria, que no podia ser lliure mentre els límits dels Estats fossin diferents dels de le

s nacions. En la primera meitat del segle XIX, el nacionalisme era el més vigorós dels principis revolucionaris i molts romàntics van recolzar-lo amb un total entusiasme”.

B. RUSSELL: Història de la filosofia occidental.

- Quina relació s’estableix al text entre romanticisme i nacionalisme?

2.

“...El pensament pur ha avançat cap a la contraposició d’allò que és subjectiu i allò que és objectiu; la

veritable conciliació d’aquesta contraposició consisteix a comprendre que l’antagonisme, en ser portat al seu límit absolut, es dissol per

si mateix, pel fet que en si els termes antagònics són idèntics, i no tan sols en si, sinó que la vida eterna consisteix precisament a produir eternament la contraposició i en la contraposició la unitat: aquest és el saber absolut; i la cièn-cia consisteix a conèixer aquesta unitat en tot el seu desenvolupament a través de si mateixa.

G.W.F. HEGEL: Lliçons sobre la filosofia de la història universal.

- Elabora una definició de la dialèctica hegeliana.

- Explica la relació que s’estableix entre els termes dialèctica, saber absolut i ciència.

3.

“...No podem anomenar lliure una societat, sigui quina sigui la forma de govern, si aquestes llibertats no són respectades, i cap no serà completament lliure si aquestes llibertats no hi existeixen d’una manera absoluta i sense reserva. L’única llibertat que mereix rebre aquest nom és la de buscar el nostre propi bé a la nostra manera, sempre que no intentem privar els altres dels seus béns o frenar els seus esforç

os per obtenir-la. Cadascú és el millor guardià de la seva pròpia salut, sigui física, mental o espiritual. L’espècie humana guanyarà més si deixa que qualsevol home visqui com més li agradi, en comptes d’obligar-lo a viure a gust dels seus semblants”.

J. STUART MILL: Sobre la llibertat.

- Es pot dir que la democràcia garanteix una societat lliure? Per què?

- Exposa les conseqüències que segons el text es deriven de la lliber

4.

II

“...La qüestió de si podem atribuir una veritat objectiva al pensament humà, no és una qüestió teòrica, sinó pràctica. És a la praxi on l’home ha de demostrar la veritat, és a dir, la realitat i el poder, la terrenalitat del seu pensament. (...)”.

VI

“...Feuerbach resol l’essència religiosa a l’essència humana. Però l’essència humana no és gens abstracta, inherent a cadascun dels individus. És, en la seva realitat, el conjunt de les relacions socials. (...)”.

VIII

“...Tota la vida social és essencialment pràctica. Tots els misteris que indueixen la teoria al misticisme troben la seva solució racional en la praxi i en la comprensió d’aquesta praxi”.

XI

“...Els filòsofs s’han limitat a interpretar el món de maneres diferents. Del que es tract

a és de transformar-lo”.

K. MARX: Onze tesis sobre Feuerbach.

- Quina relació s’estableix entre teoria i pràctica?

- Com entén Marx la tasca de la filosofia?

5.

“...En què consisteix aleshores, l’alienació del treball? Primerament consisteix en el fetq que el treball és extern al treballador, és a dir, no pertany al seu ésser; en el fet que en el seu treball, el treballador no s’afirma, sinó que es nega; no se sent feliç, sinó dissortat; no desenvolupa una lliure energia física i espiritual, sinó que mortifica el seu cos i arruïna el seu esperit.

Per això, el treballador només fora del treball se sent en si, i al treball se sent fora de si. Se sent ell quan no treballa i, així que treballa, deixa de sentir-se ell. El seu treball no és, per tant, voluntari, sinó forçat, és un treball forçat.

Per això el treball no és pas la satisfacció d’una necessitat, sinó solament un mitjà per satisfer les necessitats que un té fora del treball. El seu caràcter estrany s’evidencia clarament en el fet que tan aviat com deixa d’haver-hi una coacció física, o de qualsevol altra mena, hom fuig del treball com de la pesta. El treball extern, el treball en què l’home s’aliena, és un treball d’autosacrifici, d’ascetisme.

Al capdavall, per al treballador resta clara l’exterioritat del treball a partir del moment que sent que el seu treball no li pertany, no se’l sent seu, quan el que fa no pertany a ell, sinó a un altre”.

K. MARX: Manuscrits economicofilosòfics.

- Per quines raons és alienat el treball en la societat capitalista?

6.

“...Les idees de la classe dominant són les idees dominants en cada època; o, altrament dit, la classe que exerceix el poder material dominant en la societat és, al mateix temps, el seu poder espiritual dominant: la classe que té a la seva disposició els mitjans per a la producció material disposa així, alhora, dels mitjans per a la producció espiritual, la qual cosa fa que se li sotmetin, al mateix temps, per terme mitjà, les idees dels qui no tenen els mitjans necessaris per produir espiritualment.

Les idees dominants no són altra cosa que l’expressió ideal de les relacions materials dominants, les mateixes relacions materials dominants concebudes com a idees; per tant, les relacions que fan d’una determinada classe la classe dominant són també les que confereixen el paper dominant a les seves idees”.

K. MARX – F. ENGELS: La ideologia alemanya.

- Explica la relació que s’estableix en el text entre el poder material i el poder espiritual.

- Per què a la classe dominant li correspon una ideologia dominant?

7.

“...El poder polític en el seu sentit més genuí no és res més que el poder organitzat d’una classe per a l’opressió de les altres. Quan el proletariat s’uneixi forçosament com a classe en la seva lluita contra la burgesia, es constitueixi en classe dominant per mitjà de la revolució i com a classe dominant suprimeixi per la força les velles relacions de producció, suprimirà amb elles la condició mateixa dels antagonismes de classe, les classes com a tals i la seva pròpia dominació de classe. En comptes de la vella societat burgesa, amb les seves classes i els seus antagonismes, sorgirà una associació en la qual el lliure desenvolupament de cadascú serà la condició per al lliure desenvolupament dels altres”.

K. MARX – F. ENGELS: El manifest Comunista.

- Com suprimirà el proletariat la lluita de classes?

- Quina societat sorgirà de la revolució?

TEXTOS UNITAT 9

1.

“... Per tant, la raó pràctica sembla haver establert fermament veritats que la raó pura ( especulativa ) no pot arribar a “ conèixer “, sinó únicament a “ pensar “. No hi ha, aquí, cap mena de contradicció. La raó pràctica no aconsegueix de provar teòricament res, ni tampoc d’arribar a un veritable “coneixement”. Els postulats són, certament, exigències de la raó pràctica, però no condueixen a un coneixement, sinó a una “fe racional”. I la fe no és certesa de coneixement. Per això, l’esforç moral té sentit. Els postulats no permeten dir “jo sé”, però fan versemblant que es pugui dir “jo vull”.

I. KANT: Crítica de la raó pràctica.

2.

“...La il·lustració és la sortida de l’home de la seva minoria d’edat autoculpable. La

minoria d’edat significa la incapacitat per fer ús del seu propi enteniment sense la guia d’un altre. Un mateix és culpable d’aquesta minoria d’edat, quan aquesta no és fruit d’una mancança d’enteniment, sinó de la manca de decisió i valor per servir-se d’un mateix sense la guia d’un altre. Sapere aude! Tingues el valor de servir-te del propi enteniment!, vet aquí el lema de la Il·lustració.

La mandra i la covardia són les causes per les quals una gran part dels homes romanen, gustosament, en minoria d’edat al llarg de la vida, malgrat que ja fa temps la natura els va alliberar de tota direcció aliena (naturaliter maiorennes); i per això és tan fàcil per a d’altres erigir-se en tutors. És tan còmode ser menor d’edat! Si tinc un llibre que pensa per mi, un director espiritual que reemplaça la meva consciència moral, un metge que em prescriu la dieta, etc... llavors no necessito esforçar-me. Si puc pagar, no tinc necessitat de pensar: uns altres assumiran per mi una tasca t

an carregosa”.

I. KANT: Què és la Il·lustració?

3.

“...Però encara fa falta un tercer pas que només és propi del judici madur i viril, aquell que es basa en màximes fermes i de provada universalitat: consisteix a sotmetre a examen, no els fets de la raó, sinó la raó mateixa, bo i tenint-ne en compte tota la capacitat i aptitud per als coneixements a priori. Això ja no constitueix censura sinó crítica de la raó, una crítica en virtut de la qual no tan sols es prova que aquesta raó té límits, sinó quins són aquests límits, no simplement ignorància d’aquest o de l’altre punt, sinó la ignorància respecte a les qüestions de certa classe, la qual cosa és demostrada a partir de principis, no de conjectures”.

I. KANT: Crítica de la raó pura.

- Resumeix la tasca que Kant es proposa dur a terme.

4.

“...Fins ara s’ha suposat que tot el nostre saber s’ha de regir pels objectes. Tanmateix, tots els intents fets sota aquest supòsit amb vista a establir a priori alguna cosa que ampliï el nostre coneixement acabaven en fracàs. Intentem, doncs, per una vegada, preguntar-nos si no avançarem més en les tasques de la metafísica suposant que els objectes s’han de conformar al nostre coneixement (...)

Aquí passa el mateix que succeïa en els primers pensaments de Copèrnic. Aquest, en veure que no aconseguia explicar els moviments celestes si acceptava que tot l’exèrcit d’estels girava al voltant de l’espectador, va provar d’obtenir millors resultats fent girar l’espectador i deixant els estels en repòs”.

I. KANT: Crítica d

e la raó pura.

- Explica en què consisteix la revolució copernicana del coneixement.

5.

“...Entenc per idea un concepte necessari de raó, del qual no hi pot haver un objecte corresponent en els sentits. Els conceptes purs de raó que ara consideren són, doncs, idees transcendentals. Són conceptes de la raó pura, ja que contemplem tot coneixemen

t empíric com a determinar per una absoluta totalitat de condicions. No són invencions arbitràries, sinó que són plantejades per la natura mateixa de la raó i, per això mateix, es refereixen necessàriament a tot ús de l’enteniment. Són, finalment, transcen-dentals i ultrapassen el límit de to

ta experiència, en el camp de la qual no hi pot haver mai cap objecte que sigui adequat a la idea transcendental”.

I. KANT: Crítica de la raó pura.

- Explica què entén Kant per idea.

- Quina relació tenen les idees amb l’experiència?

6.

“...Per tant, la raó pràctica sembla haver establert fermament veritats que la raó pura (especulativa) no pot arribar a “conèixer” sinó únicament a “pensar”. No hi ha, aquí, cap mena de contradicció. La raó pràctica no aconsegueix de provar teòricament res, ni tampoc d’arribar a un veritable “coneixement”. Els postulats són, certament, exigències de la raó pràctica, però no condueixen a un coneixement, sinó a una “fe racional”. I la fe no és certesa de coneixement. Per això, l’esforç moral té sentit. Els postulats no permeten dir “jo sé”, però fan versemblant que es pugui dir “jo vull”.

I. KANT: Crítica de la raó pràctica.

- Quin grau de certesa correspon als postulats de la raó pràctica?

7.

“...D’aquesta manera la llei moral condueix pel concepte del bé suprem, com a objecte i finalitat de la raó pura pràctica, a la religió, és a dir, al coneixement de tots els deures com a mandats divins, no com a sancions, és a dir, ordres arbitràries i per si mateixes contingents d’una voluntat estranya, sinó com a lleis essencials de tota voluntat lliure per si mateixa, que, tanmateix, han de ser considerades com a mandats de l’ésser suprem, perquè nosaltres no podem pas esperar el bé suprem, que la llei moral ens obliga a posar com l’objecte del nostre esforç, més que d’una voluntat moralment perfecta (santa i bona), i al mateix temps totpoderosa, i per consegüent, per mitjà d’una concordança amb aquesta voluntat”.

I. KANT: Crítica de la raó pràctica.

- Quina relació hi pot haver entre religió i moral?

8.

“...Com que s’ha avançat tant en l’establiment d’una comunitat (més o menys estreta) entre tots els pobles de la Terra que la violació del dret en un punt de la Terra afecta tots els altres, la idea d’un dret cosmopolita no resulta una representació fantàstica ni molt menys extravagant, sinó que completa el codi no escrit del dret polític i del dret de gents en un dret públic de la humanitat, bo i essent un complement de la pau perpètua, en constituir-se com a condició per acostar-se, a aquesta pau, cada vegada més”.

I. KANT: Sobre la pau perpètua.

- Quina és la causa de la possibilitat d’un dret cosmopolita que condueixi a una pau estable?